dijous, 11 de març del 2010

Fusions sí, fusions no

Llegeixo que CIU atura el procés de fusió de UNIM (Caixes de Sabadell, Terrassa, Manlleu i Girona), obligant a Caixa de Girona a sortir de la mateixa, perquè no veu que cap fusió, fora de les catalanes, avanci. I diu que esperen a governar per arreglar el tema. Mal assumpte aquest. Condicionar una decisió de supervivència del sector, afrontar una reconversió que sembla inajornable, reestructurar amb criteri el sector de caixes inflat per un creixement de la seva xarxa desaforat i a l’aixopluc del creixement especulatiu immobiliari, que ha rebentat recordem-ho, aturar tot això per una decisió purament política, és d’una irresponsabilitat supina.

Tampoc surten millor a la foto els que tenen responsabilitats i poder de decisió, o sigui, govern autonòmic, govern central i Banc d’Espanya. La seva passivitat en tot aquest tema fa témer el pitjor.

I és que ja va sent hora que els polítics actuïn en el tema de les fusions. No perquè em sembli genial haver d’arribar a una fusió, sinó perquè hi ha prou símptomes que les coses no funcionen, i potser aquesta sigui l’única via per redreçar el rumb d’algunes d’elles. Això, o simplement desapareixeran. Amb les conseqüents pèrdues de llocs de treball i pes social que això pugui representar. En definitiva, tal i com està el panorama, tal i com presenten els números algunes d’elles, la fusió pot ser el mal menor.

Davant d’un panorama fosc, econòmicament parlant, del nostre país, i amb unes altíssimes morositats que no s’aturen dins del sector, sembla que algú amb poder (Banc d’Espanya, Govern de la Generalitat, Govern espanyol) hauria de fer quelcom més que anar llençant advertiments amb la boca petita.

Crec que si no s’actua amb contundència la situació pot esdevenir absolutament crítica. Ja es preveuen pèrdues per aquest 2010 en moltes d’aquestes caixes. A què esperen, doncs, les autoritats polítiques i monetàries per intervenir? Fa la impressió que algú estigui esperant a que tot rebenti per  comprar a preu de saldo algunes entitats. I certament, des de fa ja algun temps se senten veus que demanen un nou estatus jurídic per a les caixes, a les que acusen de competència deslleial. Tot encaminat a canviar la naturalesa jurídica de les caixes, en vistes de convertir-les en bancs. I això suposaria, d’entrada, la pèrdua de la obra social, tan important per a moltes associacions, entitats, i també governs autonòmics.

I entre tots aquests embolics, indecisions, falta de lideratges polítics per afrontar el repte de la reconversió d’un sector “tocat”, els Presidents i/o Directors de les caixes fent-se forts d’alt les seves torres de marfil. Cap d’ells sembla disposat de manera voluntària a cedir ni un pam de terreny del seu feu. I tant se’ls en dona si la Entitat se’n va en orris o no, la qüestió és no perdre la cadira.

I van passant els dies, i van passant les setmanes i els mesos, i en compte d’anar avançant en processos de concentració que millorin les possibilitats de supervivència de les caixes, amb acords laborals que garanteixin llocs de treball, uns, els polítics de torn, fan l’orni, advertint i reganyant-los per no posar-se d’acord els uns i els altres, però sense gaire convicció, i els altres, els "senyors feudals" (Directors Generals i/o Presidents) es fan forts dins els seus castells, esperant que el perill que els envolta, com en un compte de fades, s’esvaeixi per art de màgia, i així salvar-se del desastre. Tot molt decebedor, tot molt perillós.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada