diumenge, 25 d’abril de 2010

Els crims del franquisme.

Té tretze anys, juga a la pilota davant casa seva. És dissabte, i no té classe. La seva mare el crida pequè entri a casa i esmorzi. Avui tenen previst anar a la platja. Fa alguns mesos el seu pare va fugir, ningú sap on es troba. El seu pare era un conegut militant comunista. Una nit van venir a buscar-lo, però no el van trobar. El militars havien donat un cop d’estat a l’Argentina i van començar a fer neteja. El seu pare era un important membre del partit dels treballadors. Però, unes hores abans, algú l’havia trucat -fuig venen a per tu-li va dir una veu amiga. Es va acomiadar, entre plors, de la seva dona i del seu fill, a qui només li va demanar que cuidés la mare. Ara, el noi, està a punt d’entrar dins la casa, però no ho farà. Uns homes, un cotxe negre, unes mans enguantades li tapen la boca, tot passa en un moment. El nen es introduït dins el sedan i aquest arrenca a tota velocitat. L’únic rastre és una fort pudor a goma cremada. A la mare se li gira el cor, percep l’absència i surt d'una revolada  al carrer. Ni rastre del seu fill.

Han passat molts anys, a l’Argentina s’ha acabat la dictadura, però des de fa un temps es jutge als torturadors i assassins que van fer “desaparèixer” milers de persones. Entre elles en Floreal Avellaneda, aquell noi de tretze anys que jugava a la pilota, aquell nen que mai més va saber del seu pare. El seu botxí, el general Fernando Verplaestsen, ex cap d’intel·ligència de Campo de Mayo, el centre clandestí de detenció on van desaparèixer milers d’argentins i argentines, seu avui a la banqueta dels acusats. No està sol, l’acompanya el general Reynaldo Benito Bignone, que va ser el darrer president de la dictadura militar argentina i un dels responsables de la creació del chupadero del Campo de Mayo. Mantenen ambdós una actitud xulesca, i no s’empenedeixen dels seus crims. Un d’ells encara justifica la desaparició de 8.000 persones emparant-se en què allò era una guerra. Una guerra amb soldats de tretze anys.

A Espanya també vam tenir una dictadura, però aquí a diferència de la d’Argentina qui se seu a la banqueta dels acusats és un jutge que ha volgut jutjar a aquells que van fer desaparèixer a milers d’espanyols i espanyoles. Vol fer justícia i l’acusen de prevaricar. I és que, definitivament, spain is different.


dimarts, 20 d’abril de 2010

El món del revès


“La justicia és un cachondeo”, la frase pronunciada fa uns anys pel llavors alcalde de Xerès, va generar “jurisprudència” popular. Així, quan algú creu que la justícia no ha respòs com cal a l’hora de dictar sentència, s’utilitza pel respectable per a expressar empipament envers la judicatura.

Però, més que parlar del “cachondeo” de la justícia, en si mateixa abstracta, jo parlaria d’aquells que tenint el poder de exercitar-la, acaben convertint-la en un objecte grotesc, de burla.

Per tant, parlaria de jutjes que, o bé no encerten a l’hora d’administrar-la comme il faut, (i per tant, resultarien incompetents), o de jutges que, senzillament, prevariquen. En el primer cas haurien de ser cessats, i en el segon cas haurien de ser jutjats i condemnats.

De jutges estranys i “sospitosos” aquests dies ens trobem a uns particularment curiosos. Em refereixo al jutge que ha decidit seure a la banqueta dels acusats a un altre jutge al qual acusa de prevaricar per voler investigar els crims del franquisme. Un jutge acusador que, en el seu temps lliure, es dedica a confraternitzar amb els “hermanos” de la Hermandad del Valle de los Caídos, que com tothom sap “enalteix les virtuts de la democràcia i condemna les dictadures militars sense distinció d’ideologia”. I per si no fora prou, tot aquest esperpento nacional l’han organitzat els “democràtics” nois i noies de la Falange Española.

Com també és d’allò més “curiosa” certa jutgessa del CGPJ que decidirà en breu la sortida de la Audiència Nacional del jutge Garzón, i que va encoratjar la investigació del cas conegut com de l’àcid bòric, relacionat amb l’atemptat del 11-M a Madrid. Una pura paranoia de la jutgessa. Per no parlar, i no barrejar la roba, d’aquest altre jutge que imposa una fiança de 3 mil•lions d’euros al expresident Matas, quelcom més que presumpte, i que aconsegueix pagar, amb l’ajut inestimable dels bancs amics, i evitar la presó. Ja se sap, qui pot pagar, mana.

Que aquells que voldrien tornar a velles dictadures, que aquells que no creuen en la democràcia, hagin trobat “còmplices” en la judicatura per a portar a la banqueta dels acusats a un jutge que sí que creu en la democràcia, que sí que vol que es faci justícia per uns crims comesos per la dictadura de Franco, és el món del revés.

Jutges “perillosos” que posen en qüestió i en perill la nostra democràcia i contra els que hem d’actuar, enfrontant-nos, amb totes les armes democràtiques al nostre abast per a què no continuïn perpetrant més bestieses.

I és que la decisió del jutge Luciano Varela, de jutjar a Baltasar Garzón pel presumpte delicte de prevaricació amb la investigació dels crims del franquisme, és una mostra d'involució democràtica d'aquest país i ens recorda a altres moments de la Història, i per això des d’ICV-EUIA l’acusem de voler silenciar els crims del franquisme sent còmplice de la desmemòria i dels sectors d'ultra-dreta d'aquest país.


dimecres, 14 d’abril de 2010

79 aniversari de la II República

Avui celebrem el 79 aniversari de la proclamació de la II República a Espanya.

Aristòtil ja defensava les bondats de la República, la divisió dels poders, la participació activa i la representació de totes les classes socials dins les institucions: “només som lliures entre iguals”, sentencià.

La Il•lustració, va anar una mica més enllà i va establir la autoritat de la llei per damunt de l’autoritat de l’home, exigint que els governs s’interessessin pels ciutadans als que afectés la llei.

A Espanya, la història de les nostres “Repúbliques” ha estat efímera. La I República va durant un any i escaig, la II República va aguantar des del 14 d’abril de 1931 fins el cop d’estat del 36, però tot i que efímera, la perdurabilitat del seu record encara hi es present. Actes com el d’avui en donen fe.

Vull destacar, breument, algunes fites aconseguides en aquell segon intent de democratitzar el nostre país.

• Es desplaça el control del poder. Ja no és l’oligarquia qui el detenta, sinó que aquest s’amplia a través d’altres òrgans del govern, òrgans per descomptat, democràtics.

• Es formula una nova llei electoral que va fer que es puguin votar unes Corts Constituents que van acabar amb el monopoli del poder oligàrquic.

• També es va aconseguir el reconeixement del sufragi universal així com el dret a vot de les dones.

• Es recull en la nova constitució la promesa de governs autònoms a Espanya.

• Es fa un intent profund de reforma agrària, així com un avenç significatiu per l’alfabetització i escolarització dels ciutadans i ciutadanes del país.

Unes reformes truncades pels de sempre: la oligarquia econòmica, l’Esglèsia i els militars, temorosos que el poble, finalment, aconseguís deslligar-se de les cadenes de l’opressió, de la incultura, de la religió, a les que el sotmetien secularment.

Han passat 79 anys, i la República, el seu record, ens queda molt lluny en l’espai i en el temps, sembla, fins i tot quelcom irrecuperable. Per a què?, es pregunten i molts i moltes. Té sentit, en una democràcia Constitucional com la nostra el seu retorn?. En Santiago Carrillo alertava que buscant-la (la República) corríem el perill de perdre la democràcia.

Però jo penso que la idea encara és vigent, i viva. És cert que la República ha suportat el descrèdit d’una part de la societat, la caverna mediàtica de la dreta és potent, omnipresent i molt activa contra la idea de República. S’han passat anys “culpant-la” dels mals del país, però mica en mica, es van obrint escletxes.

I és que cada any es celebren més actes públics, commemoracions, estudis, jornades i celebracions al voltant del fet republicà.

Les activitats portades a terme al voltant de la Recuperació de la Memòria Històrica també hi ha contribuït. Liderades per la nostra formació, amb determinació i fermesa, des del Govern de la Generalitat, i específicament des del Memorial Democràtic, impulsat també per ICV-EUiA, contribueixen de manera clau a la recuperació d'una història, d'uns valors, d'unes vides que no poden, de cap manera, caure en l'oblit.

Cal, però, no repetir els errors del passat, cal que les generacions del present i les del futur tinguin molt clara la veritat sobre aquesta etapa fosca del nostre país. Cal doncs que posem llum en les tenebres del franquisme per a que a la llum de la veritat ningú quedi impune. I aquí haig de fer una obligada defensa del jutge Garzón, que volent defensar les víctimes d’aquell cruel i sanguinari govern feixista del Caudillo, que durant més de 40 anys va represàliar els demòcrates, es veu injustament acusat de prevaricació, en un intent per part de la ultradreta de fer-lo callar, amb la complicitat d’un jutge involucionista i prevaricador.

Però no ho aconseguiran, no h o faran perquè encara som molts i moltes els que defensem els més febles, les víctimes, els oprimits. Som la gent d’esquerres, que atresorem els valors de la república. Persones de tota condició que dia rere dia, s’afegeixen a aquest corrent d’opinió, d’acció i ideologia recuperada. Des d’aquells que mai han abandonat les seves conviccions republicanes, fins als que, hostatges d’una transició que va sacrificar moltes coses, ara veuen l’oportunitat de reivindicar la seva viabilitat, fins els joves, que s’acosten amb curiositat però també amb il•lusió a una nova forma de aspiració política capaç de transformar la realitat quotidiana, per la seva força, per la frescor que traspuen les idees a ella inherents.

La idea de República pren cada dia més força, perquè la República esdevé un model de societat total e integradora que recull els vells, que no obsolets, anhels que defensaven els revolucionaris francesos: la idea de fraternitat, llibertat i igualtat, valors que són la nostra senyal d’identitat.

La República té sentit i és necessària com a proposta política que revitalitzi la participació activa dels ciutadans i ciutadanes, on tots i totes puguem estar representats per igual, on tothom es sotmeti a l’imperi de la llei, sense excepcions.

Una República que aprofundeixi en la radicalitat democràtica, expressada en una Democràcia Participativa que abasti tots els camps des de l’Economia, fins la Cultura, la Política, les Institucions, etc.

Necessitem aquesta radicalitat democràtica per a desempallegar-nos d’aquesta malaltia terminal que ens amenaça amb la uniformitat i el pensament líquid, això que anomenen globalització neolliberal, venuda com el paradigma de la democràcia, però que amaga al darrera el pensament únic; la victòria de la economia sobre la política, la victòria del capital sobre la ideologia.

I com que molts i moltes no volem que això sigui irreversible, com que, abans que nosaltres, alguns es van partir la cara per la República, per defensar els seus valors fins i tot amb la seva vida, com que alguns d’ells i elles encara són amb nosaltres, hem de reivindicar la seva memòria.

ICV-EUIA recull i amplia els valors d’aquella República, afegint-te de nous, perquè els nou temps així ens ho reclamen, és el temps de la defensa dels drets de la nova ciutadania, és el temps del creixement sostenible, de l’ecologia, de la solidaritat amb tots els pobles, d’una economia al servei de les persones.

Perquè el somriure que anava acompanyat d’una fervent creença que la realitat, la trist realitat d’aquell país segrestat pels intolerants, es podia transformar des de la cultura, la educació, el desenvolupament econòmic on tothom guanya, perquè ens ho creiem, i perquè és possible, per això homenatgem aquella República i els seus homes i dones, mirant enrere sense ira, també sense melangia, però amb la convicció que amb il•lusió, esforç i lluita podem fer, d’aquesta, una societat més justa, on tots els somnis d’aquells republicans i republicanes que tant ens han donat, es poden fer realitat.

Companys i companyes, amics i amigues, lluitadors i lluitadores, utòpics tots i totes, junts, podrem.






VISCA LA REPÚBLICA, VISCA CATALUNYA!