divendres, 30 de juliol de 2010

Una reforma laboral regressiva i socialment injusta

La protesta massiva contra la sentència del Tribunal Constitucional encara ressona entre els mitjans de comunicació i tertúlies arrel del país. Un ressò que ha apaivagat el soroll eixordador d’una reforma laboral que amenaça amb una pèrdua de drets i beneficis socials a una àmplia capa de la nostra societat.

Sense menystenir les conseqüències que poden derivar-se de la sentència del TC, bo seria no oblidar què s’amaga darrera aquesta reforma laboral.

Una reforma laboral regressiva i socialment injusta que farà augmentar la temporalitat en la contractació (la més alta ja en la UE 15), que farà més fàcil a l’empresari l’acomiadament al temps que incrementarà el poder dels mateixos en detriment de la negociació col•lectiva.

Estem, doncs, davant una agressió sense precedents contra els drets socials i laborals dels treballadors i treballadores d’aquest país.

Amb aquesta reforma, i amb el Pla d’Ajustament que inclou congelar les pensions, limitar el dret a la jubilació parcial, rebaixar el sou dels empleats públics, suprimir la retroactivitat en matèria de dependència o la reducció de la inversió pública, una part molt important de la nostra societat retrocedirà en drets ben bé un parell de dècades.

Malgrat la importància (negativa) de totes aquestes mesures, malgrat la pèrdua de drets i beneficis socials que això comporta, sembla que a ningú li importa. Bé, a ningú no, importa als sindicats i a alguns partits polítics (entre ells la coalició ICV-EUIA) i algunes associacions que han convocat i s’afegiran a la convocatòria de vaga general prevista pel proper 29 de setembre.

Pel que fa a la resta, sembla que la resignació en aquest punt s’ha fet forta i ja no creuen que es pugui capgirar la situació. Greu error.

A més, certs mitjans i actors d’aquesta tragèdia que és la nostra economia nacional, es dediquen a assenyalar els perjudicis que dita vaga pot ocasionar al país. És hora d’ajustar-nos el cinturó –ens diuen. Però cap d’aquests posa el crit en el cel pels mil•lions i mil•lions d’euros que el govern de la nació (espanyola) aportarà a les caixes per a salvar-les de les seves males pràctiques.


Tots aquests ens retreuen (a les classes treballadores) ser els culpables del “despilfarro” d’aquests darrers anys, però res no diuen de la bogeria immobiliària (que ens ha portat a la ruïna), que ha fet d’aquest país una obra en construcció continua, per pura especulació. I sembla que aquests postulats acaben per tenir parròquia, així es podria entendre la resignació que regna entre les classes treballadores que no veuen possible un canvi de rumb. Greu error, un altre cop.

Potser, però només potser, la vaga general no faci variar el rumb d’aquest govern, però no és menys cert que el que no podem fer és quedar-nos de braços plegats davant tanta agressió. No només vivim de l’Estatut, i jo demanaria que amb la mateixa raó, força i convicció que hem sortit al carrer per a defensar els nostres drets, la nostra dignitat, sortíssim i ens afegíssim a la vaga general el 29 de setembre.

No tot està perdut. Les batalles es guanyen o es perden, però és imprescindible presentar-se a elles.

diumenge, 18 de juliol de 2010

Massa temps, massa coses

Van passant els dies i no trobo la manera de posar-me, ni que sigui un moment, a relatar el què m'està passant. A la meva tasca com a líder d'aquest projecte polític tinc que afegir el meu lideratge en la negociació del SIP, aquesta mena de fusió freda en la que ens hem encabit junt amb altres sis entitats d'estalvi. Tot un repte. I em falten hores i no tinc temps més que per anar visitant llocs i persones i entitats i associacions i assistint a tota mena d'actes i pràcticament no em queden hores per llegir i estudiar tots els documents que vaig acumulant. Molt menys per dedicar-hi uns minuts al meu blog.

Avui, però, diumenge calorós de juliol, he volgut aparèixer una estoneta per deixar constància, si més no, de què segueixo viu, amb la mateixa il·lusió o més que quan vaig començar aquest camí, i que per voluntat i ganes no quedarà.

Sóc perfeccionista, i m'agrada tenir-ho tot sota control, cosa que ara no passa, i això em genera certa frustració, però me'n sortiré. Mica en mica s'omple la pica, diuen.

També és cert que aquest blog m'ha donat una sèrie de problemes tècnics i que per aquests motiu tampoc he pogut ser-hi amb la assiduïtat que hagués volgut.

Ara mateix estava posant papers per ordre. Repassant temes, arxivant documents, prenen notes per a futurs articles... fent neteja. I escoltant òpera, que em relaxa molt.

Divendres vinent començo vacances. Espero carregar bé les piles, doncs m'espera una tornada "calenta" (inici negociació SIP, eleccions autonòmiques, etc.) Dijous, però, abans de marxar tinc eleccions sindicals a Madrid. Espero que CCOO a qui represento pugui obtenir una victòria ampla, segur que m'animarà molt. 

I ara, a penjar aquest article, a veure si tinc sort i no s'espatlla l'artilugi.