A la caça del sindicalista

Ahir, a Espejo Público, un programa d’Antena 3, sortia en Miguel Ángel Rodríguez, ara membre de la FAES, i en temps d’Aznar portaveu del seu Govern.

Tertulià de la COPE, aquest personatge no deixa indiferent ningú.  Les seves declaracions, sovint pures difamacions, traspuen un odi visceral contra tot allò que soni a roig i/o català, principalment.

Ahir, com deia, es va despenjar amb aquestes afirmacions, referint-se a la Vaga General, i en concret als sindicalistes: “La gente no está con los sindicalistas liberados. Y esos tipos, como se atrevan el miércoles a cortar una carretera, la gente se baja del coche y les corre a gorrazos(...) Como se les ocurra cortar el metro, la gente va a ir a por ellos, que lo sepan. Que lo sepan”

Y ahir, precisament, mentre repartíem propaganda explicativa de la vaga, un senyor se’m va encarar i va titllar la vaga d’irresponsable, als sindicats de no fer res i als sindicalistes alliberats de vividors. Ja s’ha obert la caça del sindicalista.

Des de fa dies observo amb preocupació una campanya de desprestigi dels sindicats i dels sindicalistes que obre les portes a la desafecció total envers aquests agents socials imprescindibles en democràcia. I jo, que no sóc gens corporativista i que reconec que els sindicats han perdut una mica el nord, i que necessiten (igual que certs partits polítics) recuperar el pols a la societat, tornant a les seves arrels (més contundència a l’hora de negociar, menys aparell, més trepitjar carrers i fàbriques), no puc deixar de passar l’atac a un dels pilars del nostre sistema democràtic.

Que ningú no s’enganyi ni es deixi enganyar, no estarem millor sense sindicats, com no estarem millor amb aquesta reforma laboral. La patronal, certs mitjans de comunicació molt poderosos, la dreta i, malauradament el Partit Socialista, estan contribuint l’un amb la seva política de retallada de drets, els altres amb afirmacions difamatòries contra els sindicalistes, a crear un clima de recel (fins i tot de rancúnia) contra tot allò que soni a progressista i d’esquerres, i contra aquells i aquelles que recolzem la Vaga General.

Si aconsegueixen fer-vos creure que els sindicats són la causa dels mals del nostre país, si us quedeu orfes d’institucions cabdals en la defensa dels interessos dels treballadors i treballadores (malgrat, torno a repetir, les seves mancances), res no els aturarà en el seu gran objectiu, que no és un altre que desmuntar l’estat del benestar que tant esforç ens ha costat aixecar.

Només per això, tothom hauria de fer vaga. No els hi podem deixar franc el camí. Ens han de trobar al mig, obstaculitzant els seus plans, ben plantats, independentment de les nostres filies i fòbies vers els sindicats, recolzant-los, perquè l’atac és cert, greu i de llarg i profund recorregut, contra tots els treballadors i treballadores del nostre país, però també contra els pensionistes presents i futurs.

Que no siguin els nostres fills, o els nostres nets qui, des d’un futur no gaire llunyà ens demanin explicacions sobre el perquè de les seves precàries condicions laborals. Que no ens hagin de retreure que en un temps passat no vam fer res per defensar els nostres drets, conquerits gràcies, entre d’altres, a l’esforç de molts sindicalistes.