dimecres, 27 d’octubre de 2010

Aleia iacta est






Ahir es van celebrar eleccions sindicals a la meva empresa. A Madrid es votava un Comitè de 5 delegats. El resultat va ser de 4 a 1 a favor de Comissions Oberes. Un resultat que hem repetit de les darreres eleccions sindicals. 

Desprès d'anys en que no teniem ni un sola persona afil·liada, finalment hem aconsseguit, no només guanyar totes les eleccions sindicals en què ens hem presentat, sinò que, actualment, el nostre nivell d'afl·liació és de més d'un 40%.

Com a Secretari General de la Secció Sindical de Comissions Obreres em sento molt satisfet. Més si tenim en compte les dificultats per les que atravessem els sindicats. Atacats per uns, menystinguts per altres, que la confiança que despositen en el teu projecte els teus companys i companyes sigui tan gran, demostra que si es treballa bé, la gent respon.

No hi ha cap més secret en aquestes aclaparadores victòries que el treball, l'esforç continuat, la seriosistat i rigorositat, i el fet de que els teus companys i companyes et vegin proper i accesible. 

Si treballes de valent, sempre, sempre, s'obtenen resultats. No hi ha, per tant, cap meta inassumible, però si molt d'esforç per arribar a assolir els objectius importants. Cada dia, però, ens hem de plantejar reptes, i cada dia hem de fer l'esforç d'assolir-los. No cal que siguin, al principi, grans empreses, però hem de ser constants en l'esforç, i mica en mica elevar el nostre sostre d'exigències. Així podem arribar a aconsseguir superar qualsevol meta.

Però també és important comptar amg gent que et recolzi, gent que aposti per tu i pel teu projecte. És molt important l'equip.

Sense solució de continuitat, el 24 de novembre s’hi celebraranan les eleccions sindicals de Catalunya, i avui he convocat a tots els candidats i candidates que es presenten per la provincia de Barcelona. Entre d’altres coses, els he encoratjat a participar activament en la consecusió del nostre objectiu: guanyar les eleccions. Els he parlat de la seva importància, siguin o no candidats amb possibilitats de sortir. Els he dit que sense ells no ho aconsseguirem. Els he demanat que creguin cegament en què és possible i està en les seves mans, guanyar les eleccions. En definitiva, que confiin en les seves forces. Però per fer-ho, s’han de dedicar, han de “perseguir” als electors, i per convencel’s els he donat arguments. Un argumentari escrit com a eina que reforci el seu esforç.

Les cartes, doncs, estan tirades, ara només falta que els jugadors confiin en que la seva mà és la millor i elevar l’aposta. Segur que si així ho fan, guanyaran, guanyarem la partida.
ALEA IACTA EST.

diumenge, 17 d’octubre de 2010

Presentació llibre Joan Herrera

En Joan Herrera va presentar el seu llibre, Economia i ecologia el passat divendres a la Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró. Jo li vaig fer l'entradeta de presentació i la Judith Vives, directora de la revista local Cap Gròs li va fer una entrevista.


A continuació us deixo la meva presentació:



PRESENTACIÓ

No parlaré d’en Joan Herrera com amic perquè fins ara la nostra coneixença ve del lligam polític, i no pas per haver compartit experiències personals. Però això no ha de ser obstacle per parlar d’ell.
M’explico.
En Joan Herrera, us ho confesso, sempre m’ha caigut bé, però des de la distància. No m’havia apropat prou, i així s’entén que les seves propostes, reflexions i opinions em passessin una mica desapercebudes. Espero que aquesta confessió no em passi factura.
Haig de dir, però, que una cosa sí que en cridà l’atenció des de l’inici. I és que digués el que digués, jo sempre tenia la sensació que allò que deia s’ho creia. I això en un polític, malauradament, no sol ser molt habitual.
A mesura que anava avançant ell, en la seva carrera política, i  s’anava enfortint en la lluita cos a cos allà a Madrid, no només reforçava les seves idees amb propostes, sinó que reforça la seva personalitat amb un element que, definitivament, em va fer girar els ulls i tots els meus sentits cap aquest noi espigolat que va créixer a Barcelona, entre el barri de Porta a Nou Barris i el barri de Diagonal Mar.
En Joan segragava per tots el seu porós cos, una substància, aquesta sí, de la que emmalateixen pràcticament tots els polítics de l’arc parlamentari estatal i autonòmic. Estic parlant de la substància anomenada credibilitat.
En Joan és creïble. I això sí que m’agrada. Li dona una força considerable. Crec, sincerament, que qualsevol persona que l’escolti i el vegi actuant (no en sentit teatral) sinó com a conseqüència dels seus actes públics, estigui o no d’acord amb les idees que ens planteja, si és sincer i deixa de banda els seu credo polític, se n’adonarà d’això que explico.
El seu llibre va d’això també. Traspua credibilitat per les seves costures. Tot és creïble, i el que és més important realitzable. Fa un exercici de contenció, no llença les campanes al vol, ens situa a peu de carrer, per anunciar-nos, ja al final del seu llibre que per dur a terme les seves propostes necessitem més gent que aposti per un canvi de paradigma cap un acord social i ecològic. En un acte d’humilitat reconeix que ell no pot fer-ho tot sol, ni tant sols el seu partit, ni la coalició, sinó que necessita de la participació de tots aquells i aquelles que pensin que necessiten un canvi en profunditat de les regles del joc.
En un país, en un món ple de gent que opina, en Joan Herrera ens dona raons, idees, ideals i no consignes. I reconeix que, malgrat una gran part de la societat no pensa com ell, (de moment), té el convenciment que moltes de les apostes que conté el llibre, per una societat més justa, més equitativa, amb més medi ambient són opcions de futur que necessiten de persones agosarades.
Reivindica, finalment, la política com a eina imprescindible per tirar endavant el canvi, “ara que hem d’afrontar reptes tan grans com el canvi climàtic, ara més que mai, diu, hem de fer política. I hem de fer que sigui la societat qui governi l’economia i no al revés.

Completament d’acord amb tu, ara sí, amic Joan.


divendres, 15 d’octubre de 2010

Reflexió i rectificació


Ja han passat uns quants dies des què vaig escriure el darrer post al meu blog. Han passat moltes coses, d’ençà. Entre elles, una vaga general. Una vaga de la que tothom ha parlat, massa potser, però que no per això he de deixar de comentar-la.
Jo, que vaig estar tota la nit i l’endemà fent de piquet informatiu, vaig poder copsar, si més no a Mataró, l’ambient i l’abast de la vaga.
Aquells que afirmen que la Vaga General va ser un fracàs els hi diria que una Vaga General mai és un fracàs. En tot cas, el fracàs esdevé per veure’ns obligat els sindicats a convocar-la. El fracàs és el diàleg social, i tots els intervinents tenen la seva quota de responsabilitat. Però no tots els actors tenen la mateixa “culpa”. El Govern és qui més responsabilitat té, en aquest cas, i la seva reforma laboral a cop de decret amb el vist-i-plau de CIU no ens ha deixat més camí que plantejar l’aturada general.
Aquells que parlin, però, d’èxit, també erren. Aquesta no va ser igual de contundent que la vaga de 2002, però deu n’hi do. I dic això, conscient que algú dels meus pot pensar que jugo a favor del contrari, i no és així.
A l’endemà de la vaga, certs líders sindicals parlaven d’un seguiment entre un 70 i un 80%, i això no és pas cert. I la gent ho sap, ho ha percebut, i no se’ls pot enganyar d’aquesta manera tan barroera. Però, malgrat tot, aquesta vaga no va ser un fracàs, i sí un èxit amb matisos.
Va ser un èxit tenint en compte tots els factor que jugaven en contra. Desafecció general, resignació, empipament del personal contra els sindicats per no haver actuat abans, por a perdre realment la feina (van ser molts i moltes els que van ser pressionats per no fer vaga), i la indigna campanya de desprestigi i calumnies que certs mitjans de comunicació havien engegat des de feia setmanes contra els sindicats i els sindicalistes. Els sindicats contra els elements, i deu n’hi do quins elements.
En aquest context, podem afirmar que la Vaga General va ser un èxit. Però no val recrear-se. Bàsicament, perquè les coses continuen igual, i no li faríem cap bé a ningú si ens infléssim com globus per l’èxit (amb matisos) de la convocatòria de vaga.
Per què als sindicats, el poble, també ens ha enviat un avís. Ens ha dit que, tot i empipat, nosaltres no hem estat a l’alçada, que ens han faltat reflexes i més contundència des de l’inici. I potser no els hi falta raó.
Sense esquinçar-nos els vestits, bo serà que reflexionem profundament sobre els nous temps. Sobre el què està passant a la nostra societat i com combatre aquesta desafecció (perillosa) que ens castiga. Només així, amb serenor però decidits a redreçar el rumb,podrem aconseguir, de nou l’afecció, el suport de tota la ciutadania. Ens hi juguem molt i ens necessitem mútuament. Som-hi.