Resultats eleccions

Ahir es van celebrar eleccions al Parlament de Catalunya. ICV-EUIA va obtenir uns resultats lleugerament inferiors als obtinguts ara fa quatre anys. Hem perdut uns 60000 vots, que s'han traduït en la pèrdua de 2 escons. Hem passat de 12 a 10 diputats. No són, en definitiva, uns bons resultats.

El partit guanyador ha estat CIU, de manera aclaparadora. El PSC ha estat el gran derrotat i ERC ha sofert una davallada espectacular.

Han entrat nous partits polítics. Solidaritat Catalana, per exemple, que ha obtingut quatre diputats ha estat la gran sorpresa. I tot i que no ha obtingut cap escó (per molt poc), la preocupant i xenòfoba Plataforma per Catalunya ha estat votada per més de 50000 persones arreu del país. 

Tothom donava per fet que el govern d'entesa que havia governat els darrers quatre anys estava finiquitat. Però no tothom renegava d'ell. ICV-EUIA l'ha defensat fins el final. La tasca no ha estat dolenta, malgrat el que diguin certes veus. Però, tant el PSC com ERC es van encarregar de "matar-lo", tot declarant que aquest pacte a tres estava finiquitat i que no era possible reeditar-lo. Ara bé, qui més ha pagat les conseqüències d'aquesta "traïdoria" han estat ells. Així el PSC perd 9 diputats i ERC 11, en una derrota històrica d'ambdós que ha deixat el pas franc a CIU (que passa de 48 a 62 diputats) per governar els propers quatre anys. Una llàstima.

Per això, malgrat els nostres resultats, podríem dir que hem sortit ben parats del cop. Ara, com diu l'Herrera, toca fer oposició bel·ligerant. A ningú se li escapa que en el moment en què ens trobem, la dreta intentarà retallar el nostre estat de benestar. I el propi Zapatero, amb un aliat fort a la Generalitat, no dubtarà, ara sí, en allargar l'edat de jubilació, entre altres mesures dràstiques de retallades de drets. Més que mai, per tant, un partit com el nostre haurà de batallar amb fermesa. Som l'esquerra de debò que queda ara mateix en el nostre país.

No tinc el menor dubte que el sector públic s'aprimarà (menys escoles, menys beques, menys ajudes socials) en benefici del sector privat, que ara podrà construir més autopistes de peatge. No tinc cap dubte de què els poderosos guanyaran en ajudes de tot tipus (menys impostos de societats, fora l'impost de successions i del patrimoni, més subvencions per a les seves empreses), carregant-ho tot a les esquenes de la classe treballadora. Una classe treballadora que no sembla assabentar-se de res. Una classe treballadora que ha desertat de la seva condició, i que ara es rendeix als cants de sirena d'una dreta que l'ha enganyat.

Vindran temps difícils i poc a poc (però massa tard) ens adonarem del que ha fet aquests govern d'esquerres dels que tots, menys nosaltres, ha repudiat com un apestat.

Realment, ho sento. 

Majoria absoluta

Ahir es van celebrar eleccions sindicals a Caixa Laietana. Fa unes setmanes començava aquesta cita electoral amb les urnes. A Madrid s'escollien 5 delegats o delegades. Allà Comissions Obreres vam obtenir 4 delegats. 

Ara, n'hem obtingut 17. Això fa un total de 21. L'UGT ha aconseguit 18 i un sindicat nou que es presentava per primera vegada, n'ha tret 2. Tenim, doncs, majoria absoluta. 

Hem guanyat les eleccions. Des de feia molts anys, 20 potser, que no guanyàvem. I estic molt content.

En un moment delicat com el que ens toca viure, amb una negociació en marxa que ha de decidir el futur de la nostra entitat, que tants companys i companyes hagin confiat en nosaltres és quelcom que m'emociona. Alhora que representa una gran responsabilitat, és clar. 

Ara toca seguir treballant. Demà mateix me'n vaig a Madrid. Tenim una nova reunió de laMesa negociadora del SIP. Espero que avançarem i tindrem per fi damunt la taula una proposta acceptable.

Eleccions sindicals

Aquest dimecres hi han eleccions sindicals a la meva empresa. Avui hem acabat la campanya. Unes eleccions marcades per la futura unió de set caixes. La negociació, en la que participo com a negociador de Comissions Obreres, no ha fet més que començar. Es preveuen més de 600 oficines tancades i més de 3800 persones acomiadades.

Són, per tant, unes eleccions històriques. La Caixa Laietana, tal i com la coneixem, lentament anirà diluint-se en un mar anomenat SIP. Una fusió freda, en diuen, de la que sortirà un suprabanc. Ens toca, doncs, estar preparats per encarar aquest repte. I ho fem, amb coratge i preparats. Per això, la nostra campanya ha estat en positiu. Sabem de les dificultats que aquest assumpte comporta, però les hem d'afrontar amb propostes clares i sense por. El futur no està escrit, l'escrivim nosaltres amb les nostres decisions diàries.

Demà passat, prop de mil empleats i empleades de la meva empresa decidiran a qui li donen la confiança per afrontar aquest repte. Espero que confiïn en la trajectòria de Comissions Obreres, en el seu lideratge dins el sector i en la seva capacitat de negociació demostrada al llarg d'aquests anys. I espero de CCOO que l'encertem. El futur de 25.000 persones està en joc.

Em sento, no puc dissimular-ho, part de la història. De la petita història, si és vol, però molt conscient de la meva responsabilitat. Per això, no em vull precipitar, no en vull equivocar. Del que negociem, de com ho negociem, dependrà el benestar de moltes famílies. Certament, haurem de gestionar la sortida de quasi bé 4000 persones, i això no serà gens fàcil, però tenim un acord laboral de garanties que ens assegura que les sortides es faran de manera no traumàtica. És a dir, entre aquells i aquelles que tenen una edat pròxima a la jubilació i amb unes molt bones condicions. Mal menor, cert, però tal i com estan les coses, no hi ha altre més solució.

Perquè el que aquí tractem, en definitiva, és de salvar les set caixes. La situació interna de cadascuna d'elles, l'entorn econòmic, la mala gestió en molts casos, ha precipitat aquestes fusions. No tenim altra possibilitat que la d'enfrontar-nos a aquestes retallades si volem conservar el màxim nombre de llocs de treball.

No ens ressignem

No podem fer-ho, no ens podem arronsar, no ens resignarem. Malgrat el que diguin les enquestes.

I no podem fer-ho perquè encara hi ha molta gent que ens necessita. Necessita saber que encara hi ha una esquerra. En aquests moments, més que mai, som l’única opció d’esquerres que li queda al país. Sembla melodramàtic, però és així. Ras i curt.

El PSOE-PSC sí que ha llençat la tovallola. Els de Madrid, amb unes reformes laboral i de les pensions inimaginables fa uns quants mesos. Unes reformes que ataquen el cor de l’Estat del Benestar, que ataquen les classes treballadores i les classes passives. Que a més han “salvat” a la gran banca, principal culpable de la situació de crisi que vivim, i han claudicat davant Merkel seguint les instruccions que aquella i altres com el Banc Europeu, o el FMI han dictat per Espanya. Unes condicions, s’ha de dir, pràcticament inassolibles i que ens enfonsaran encara més en la misèria.

Però a casa nostra el PSC també ha llençat la tovallola de la lluita de classes. Ja no hi creu en les polítiques d’esquerra i en conseqüència ha renegat del seus socis de Govern durant aquests anys. Com si tinguéssim la pesta ens ha repudiat, argumentat que aquest temps de tripartits s’ha esgotat. 

No sabem com pensa governar el PSC, o sí que ho sospitem. Si no ens vol, si a ERC, mentre demani la independència com a condició sine qua non per pactar, tampoc no la vol ni veure, ja em diràs que li queda. Perquè senyor Montilla, per molt que es vesteixi de Superman, vostè és un mortal, com tots nosaltres, i li ben asseguro que ni en Supermán està capacitat per portar-lo de nou, a vostè sol, a la Presidència de la Generalitat. A noser que acabi pactant amb CIU o ves a saber si amb el PP. Tant han girat cap a la dreta, que....

En fi, ja veurem què passa. Nosaltres confiem en la nostra gent i en la  nostra capacitat per convèncer als indecisos. Perquè tenim solucions, això sí, són d’esquerres.

El dia 28 de novembre a les urnes, i l’endemà, passi el que passi, a continuar lluitant pels més desfavorits.

La sang dels innocents

Ho diré ras i curt: l'Estat espanyol fa temps què és còmplice, per omissió, del que passa al Sàhara Occidental. I ara, a més, corre la sang dels innocents, que hauria de recaure sobre les consciències dels nostres governants.



El Sàhara Occidental va ser una de les províncies espanyoles. Una província que vam regalar al nostre "germà" marroquí (així l'anomena, entre d'altres, el Rei d'Espanya). Un germà que no dubta a massacrar un poble que no els pertany, perquè els pobles no són de ningú, val a dir.



Els saharauís no són marroquins, tampoc espanyols, i el que volen des de fa anys es regir el seu propi destí. I Espanya hauria pogut fer molt per aplanar aquest camí.



Espanya, en una de les decisions més vergonyoses de la seva història va "regalar" el territori amb tot el que hi havia dins, al seu "germà" marroquí. Des d'aquell moment, els sahrauís van reivindicar el dret a la seva autodeterminació. Però ni les resolucions de l'ONU exigint un referèndum d'autodeterminació, ni els milers i milers de suports rebuts de tot arreu del món en favor de la seva justa causa, han fet arronsar el nas al rei del Marroc. I tot i que formalment allò és una monarquia parlamentaria, a ningú se li escapa que més aviat estem davant d'una cort de tipus feudal, on els rei exerceix d'amo i senyor de terres i persones.



Ara, aquest covard atac, mortal i genocida, de les forces repressores del Marroc contra gent indefensa, que l'únic que reclama és el dret a decidir, no és condemnat pel govern espanyol. El govern Zapatero en plena decadència moral i política no té el coratge per defensar els més febles. Ell, Zapatero, que s'autoproclama socialista, no és res més que un bufó, un governant empetitit per la seva pròpia mediocritat, que s'excusa davant aquests fets amb el pobre i delirant argument de que es tracta d'un "assumpte bilateral".


 
Però sap una cosa, senyor Zapatero, no és aquest un "assumpte", sinó una neteja ètnica, la que porta a terme el govern del Marroc. Han assassinat a nens, homes i dones indefensos, els han humiliat, han assaltat els seus habitatges, i a més han mort, al menys, un ciutadà espanyol. A què espera, doncs?



Senyor Zapatero, si li queda una mica de dignitat, digui alt i clar al govern marroquí que Espanya condemna la actuació d'aquell govern. Insti a la Unió Europea a pronunciar-se, condemnant, aquests fets. Exigeixi al govern marroquí que compleixi amb les resolucions de l'ONU que obliguen a fer un referèndum per l'autodeterminació, i no deixi passar l'ocasió per recuperar aquell esperit pacifista que el va fer, en arribar al poder, sortir-se de la injusta, il·legal i criminal guerra de l'Iraq. Potser així, encara li podrem perdonar tots els seus desordres.

Acte central

Avui tenim l'acte central de campanya de la comarca. Ho fem a Mataró. Ve en Joan Herrera i en Jordi Miralles. També els diputats Salvador Milà i en Llorenç Artigues. I com a convidat en Cayo Lara, Coordinador General de Izquierda Unida. Espero que s'ompli el local del Casal de l'Aliança.

Pinta gris, en general, per les forces de l'esquerra. I jo em pregunto, tan malament ho hem fet? o som víctimes de la situació?

Vagi com vagi, em temo molt que la ciutadania ens donarà l'esquena majoritàriament. Es preveu una abstenció històrica.

Què hem de fer doncs? arronsar-nos?, quedar-nos a casa? fer com si la cosa no anés amb nosaltres?

La democràcia, en aquests pais, ens ha costat sang, suors i llàgrimes, moltes llàgrimes, i l'hem de defensar. La millor manera de fer-ho és exercint el dret a vot. Jo sempre he votat, i la meva familia, també. I tot i que, de vegades, m'han vingut ganes d'engegar-lo tot a dides, al final he recordat a aquells i aquelles que van lluitar contra una dictadura i no van poder veure el seu somni realitzat. La democràcia no és un regal, ens l'hem guanyat a pols, nosaltres i els nostres avantpassats recents. No la podem despreciar d'aquesta manera.


Entenc que hi hagi molta gent decebuda, i segurament tenen raons més que suficients per no anar a votar, però no deixem que altres decideixin per nosaltres.


El país es construeix des de les institucions, i nosaltres les hem de defensar. Fem-ho de la millor manera que ho podem fer, anant a votar. L'avantatge és que cada quatre anys podem decidir qui volem que ens governi. Això no té preu, malgrat alguns polítics maldestres. Ah, i no tot som iguals. Encara hi han diferències.

Campanya electoral

Voleu dir que tota la parafernalia que es fa servir durant aquests dies podrà convèncer algú perquè voti un determinat partit? Jo ho dubto.


Em penso que no serveix per res i llençem diners i recursos.


A ICV-EUIA fem una campanya de baix cost, i ens ho fem tot nosaltres, menys els cartells és clar.


Aquesta tarda, per exemple, sortirem a penjar plafons a la Riera de Mataró.


M'agradaria que un futur no gaire llunyà s'eliminés tota aquesta propaganda. Els partits han d'haver fet els deures durant els quatre anys de legislatura. En tot cas, al final i a manera de balanç, amb uns bons espais televisius, generosos en el temps, en que cadascú es pogués estendre en les seves explicacions, hi hauria més que suficient. Serien espais gratuits i els ciutadans segur que ho agrairien.


No sé, és una reflexió de diumenge. Potser no gaire encertada.


M'en vaig a dinar. Que us aprofiti.

Habemus PAPA

La setmana que ja s’acaba ha donat molt de joc. Per exemple, dimecres es va inaugurar el Tecnocampus. La ministra de Ciència i Tecnologia va inaugurar aquest centre de tecnologia i universitari que ens ha de donar un nou impuls a la ciutat. Esperem que la innovació, la recerca tecnològica i la formació esdevinguin motors de creixement econòmic per la nostra ciutat, molt castigada per l'atur.

A l’endemà, ha tocat viatjar de nou a Madrid. Quarta reunió de la Mesa de Negociació del SIP. Hem avançat lleugerament. La Patronal mourà peça. Ens presentarà una contraoferta pel tema de les prejubilacions, principal assumpte per ells.

No és gens fàcil avançar, i el temps se'ls esgota. Ho volen tenir més o menys a punt per començament d'any. Ja veurem. Jo no tinc tanta pressa, prefereixo anar piano, piano. El futur de prop de 25.000 persones està en joc, no s'ha de córrer, doncs.

Més coses.

Dissabte, vam instal·lar la nostra carpa al barri de Cerdanyola. Allà vam compartir amb el veïnat el nostre projecte polític. La gent està molt cabrejada amb els socialistes. Vam recollir aquesta impressió desprès de parlar amb molta gent. Se'ns van acostar i vam percebre moltes ganes de què enlairéssim el nostre projecte. Molta gent receptiva. Haurem de treballar-nos molt més aquest barri, un indret una mica abandonat per tothom. Sobretot, per l'esquerra.

Objectiu prioritari, doncs, recuperar la nostra veu a Cerdanyola. Hi tornarem.

Ara escric això mentre els núvols fan acte de presència al cel sempre trist de la tardor. El Papa està a punt d'entrar a la Basílica de la Sagrada Família (bé, ho serà quan la beneeixi).

No vull ofendre a ningú, però jo, al Papa, no l'espero. Sé que hi ha un munt de gent senzilla treballant de valent pels altres dins l’Esglèsia católica, i els respecto molt, però la jerarquia de l'Esglèsia fa temps que va donar l'esquena al poble. Aquests fastos, aquest seguici de ben alimentats i enjoiats cardenals i bisbes que adulen un Papa ultraconservador, amb una Església fora de la realitat, no m'inspiren més que rebuig.

Però ja s'ho faran.

El que no vull, el que no puc acceptar, el que considero inadmissible es que la jerarquia de l'Esglèsia vulgui dirigir la meva vida. I ho fa quan posen en qüestió i intenten boicotejar allò que democràticament decideix el meu Parlament. Què sabran ells de democràcia! Si no els agraden el matrimonis homosexuals, o l'avortament o l'escola pública laica, que s'aguantin. A mi tampoc m'agraden ells i no els prohibiré pas. Així que, si us plau, els sermons pels seus, les consignes pels seus, les exigències pels seus. Deixin-nos en pau.