dimarts, 28 de juny de 2011

Mal exemple

Amb la que està caient, i alguns fan com si no anés amb ells la tempesta.

Per exemple, l’ex-Director Comercial de Catalunya de Bankia, Josep Ibern, antic Director General de Caixa Laietana, abandona el vaixell de Bankia quan aquest només ha fet que sortir del port.

El Consell d’Administració, en una maniobra legal, però èticament qüestionable, fa unes setmanes l’anomenà conseller de l’Assemblea i així el pot anomenar President de Caixa Laietana (del que queda d’ella). Prèviament, però, Ibern deixà Bankia, havent sol·licitat una excedència, i nomena al seu successor al capdavant de Caixa Laietana.

L’Assemblea General ratifica (sense votació), el canvi de Director General, i, una vegada acabada la sessió, es reuneix de nou el Consell d’Administració, per nomenar President de Caixa Laietana i de la seva Obra Social al senyor Ibern. 

Aquesta “solució individual”, feta a mida, i presumiblement altament remunerada, només la puc qualificar de poc edificant. En uns moments de forta crisi i retallades per a gairebé tothom, aquesta és una decisió inoportuna i molt qüestionable de qui, només fa uns mesos, es vantava d’haver aconseguit per a la nostra Entitat el millor acord possible, i ens instava a apostar fortament per tirar endavant el projecte. 

I si bé és cert que som lliures de deixar aquest o qualsevol altre projecte en un moment determinat de les nostres vides, em sembla del tot criticable i èticament reprovable que s’abandoni,en aquests moments, el vaixell i les obligacions en Bankia (era el Director Comercial de Catalunya), al mateix temps que es crea un càrrec fet a mida, sense contingut financer, sense “responsabilitats”, i amb un sou que, pagat per Caixa Laietana lògicament, d’alguna manera delmarà l’Obra Social. Un mal exemple.

dilluns, 27 de juny de 2011

La Flama del Canigó

Amb motiu de l'arribada a Mataró de la Flama del Canigó, l'Asmaa Aouattah de l'Associació Taghrast- Espai Amazic, em va fer arribar el seu discurs. Pel seu interès, pel que té d'apropament envers la nostra cultura des d'una altra cultura llunyana en l'espai geogràfic però molt a prop en l'espai emocional, us la transcribeixo. 

Tots els pobles tenim una història, totes les històries tenen denominadors comuns. No estem tan lluny, els uns dels altres, com algú pretén fer-nos creure. Som, per damunt de tot ,persones, i les emocions, els sentiments, les aspiracions són, si fa o no fa, les mateixes arreu del món. Per tant, a què l'odi, a què el racisme, a què la xenofòbia, la discriminació? No n'aprendrem mai?

L'Asmaa ens alecciona. El seus discurs és un bàlsam. Llegiu-lo.


Avui tenim l’honor de participar per segona vegada en la rebuda de la Flama del Canigó.

Un honor que compartim amb la resta d’entitats com a persones que hem triat Catalunya com a nova pàtria nostra. Des de llavors, les seves festes, costums i símbols són també els nostres.


També és un honor per a nosaltres en especial com a persones d’origen amazic ser aquí avui, per dues raons:


1-     perquè formem part d’un poble que des de la nit dels temps ha celebrat la tradició de donar la benvinguda a l’estiu (Taânsalt)[1] que aquí rep el nom de Sant Joan.

El calendari tradicional amazic és un calendari agrari. Tot volta entorn de la natura, la successió de les estacions, el canvi de temps i les labors de la la terra.

El rendiment de la terra, després d’un temps d’espera, preocupa molt als pagesos, que d’això viuen, i perquè la collita sigui bona, s’espera el moment en què el sol estigui en màxima declinació per celebrar una festa que té una finalitat purificativa ben clara mitjançant dos elements: el foc i l’aigua.



El dia que toca, tot el poble s’ha de dirigir cap al mar, al riu o a les fonts, per banyar-se, humans i animals. En el llenguatge popular es diu: ficant-se a l’aigua, animals i humans es purifiquen i vencen la por. Al mateix temps, s’encenen fogueres grans i petites i se salten durant molta estona. Les fogueres es poden preparar a la vora del mar, al riu o en un altre

lloc. Generalment, a prop d’allà on es viu. Durant la tarda, la gent es reuneix a la casa d’una vídua o d’una persona sola, per celebrar la festa amb cants, balls i menjars. Als camps, es procedeix a la fumigació dels arbres fruiters calant foc a les males herbes i posant-les al mig dels camps perquè el fum purifiqui els arbres i expulsi els mals. Al foc solsticial i a l’aigua, se’ls atribueixen virtuts purificatives i profilàctiques.



Aquesta tradició es va celebrar pel poble amazic en les dues ribes del mediterrani. Durant tot el temps que la població amaziga musulmana va viure a la península ibérica, es va anar celebrant la festa de Tâansalt. En las Illes Canàries, els guanches (amazics de les Illes) també ho feien anomenant-lo el dia de l’aparició dels mags a la vora del mar. Els guanches llençaven en les fogueres cossos fets de pals que representaven la malaltia, la sequera i la fam amb la finalitat d’allunyar tots aquests mals de la seva vida.


2-   el poble amazic és com el poble català, un poble sense estat, dispersat entre diferents països del nord d’Àfrica, separats amb fronteres artificials que obeïen a interessos polítics i econòmics més que a la voluntat d’unir grups humans.

La unió del poble amazic i de les seves terres: Tamazgha és un somni que trigarà a realizar-se i potser no es realitzarà mai, però és un somni que no ens abandonarà. Amazics i amazigues d’arreu el món, cerquem avui dia diferents estratègies per unir-nos i mantenir viva la nostra identitat. En això, el poble català i el poble amazic som enormement semblants.


Avui i a Catalunya, catalans vinguts d’altres móns i catalans de tota la vida celebrem la festa de Sant Joan, rebent la Flama del Canigó, símbol de la unitat dels Països Catalans, els nostres països.


Fem de la Flama del Canigó i del foc un element que ens uneixi com a pobles i persones d’arreu de la mateixa manera que hem unficat els nostres destins.


Fem com ho feien els nostres avantpassats, llencem al foc tots els odis, les malalties socials i els totalitarismes que divideixen en comptes d’unir, que exclouen en comptes d’incloure i que resten en comptes de sumar.

Sumem esforços com fan els castellers perquè dividir-los no afavoreix a ningú, totes i tots hi perdrem i Catalunya també.


Purifiquem-nos amb l’aigua en aquesta nit màgica, de tots aquests sentiments negatius i vencem la por a l’altre i a nosaltres mateixos, d’allò que, en un moment de debilitat, ens fa veure perills allà on no n’hi ha.


Fem-ho per la convivència que ens afavoreix a tots i a totes i perquè tots i totes, estimarem més Catalunya, treballarem més per construir-la, cada vegada que tinguem més el sentiment de pertànyer-hi. 


Siguem una sola comunitat, amb les seves pluralitats però amb un amor compartit per Catalunya, en comptes de ser diverses i dividides.


Visca Catalunya unida i inclusiva!


[1]  La tradició està recollida per estudis com: “la Descripció d’Àfrica” de Lleó l’Àfrica, “el Marroc descongut” d’Auguste Molieras, “Les portes de l'any. Ritus i Símbols”  de Jean Servier, “Sistema de númeració i calendaris de les poblacions berbers de Gran Canària i Tenerife en els segles XIV-XV” de José Barrios García, etc.
.

dissabte, 11 de juny de 2011

Discurs d'investidura com a regidor 11.06.2011

Membres de la mesa d’edat, Senyor Secretari, senyores i senyors regidors, ciutadans i ciutadanes que ens acompanyeu, bon dia a tothom.
En primer lloc, dir-vos, que en sento honorat d’ésser avui aquí al saló de Plens de l’Ajuntament de Mataró. Si avui sóc aquí és gràcies als votants que ens han atorgat la seva confiança, i per tant, és a ells i elles a qui vull donar les gràcies en primer lloc.
També vull agrair, i de manera molt especial a la Quitèria Guirao, la seva dedicació com a regidora durant aquests  anys. Sense ella, jo no hi seria avui aquí. Gràcies Quiti per la teva entrega, pel teu esforç continuat, per la teva generositat. Agafo el teu relleu al capdavant d’aquesta coalició, com a Portaveu del Grup Municipal, sabent que ens deixes el llistó molt alt.
Com no, agrair l’esforç de la nostra organització que ens ha permès obtenir aquests resultats, i sense la qual jo tampoc seria aquí avui junt amb la Conxita.
I, per últim, agrair a la meva família no només el seu suport incondicional i la seva paciència, sinó la seva entrega i esforç, doncs no han dubtat ni un moment en acompanyar-me en els mítings, trobades veïnals, repartiment de material, tot amb una il·lusió i entrega que m’han emocionat. Perquè l’emoció també forma part de la política i les emocions han format part important d’aquesta campanya electoral.
Han passat tres setmanes des de les eleccions municipals i hem fet les valoracions adients, tot ressaltant la difícil composició, pel que fa a majories estables, que tindrà aquest Ajuntament en els propers quatre anys.
Pel que fa a la nostra coalició, i malgrat l’augment de vots respecte a les darreres eleccions municipals, hem de dir que les nostres expectatives no s’han acomplert al cent per cent. Aspiràvem a obtenir un tercer regidor i no ha estat possible. Si és cert, però, que malgrat el retrocés de les esquerres tant a la nostra ciutat com en el conjunt del país, ICV-EUIA no ha patit, a Mataró, l’efecte d’aquesta davallada, però això no ens consola.
I no ens consola, perquè Mataró es queda sense govern d’esquerres, amb una forta davallada del PSC i amb la sorprenent i, perquè no dir-ho, dolorosa desaparició institucional d’ERC. I alhora, ens preocupa l’adopció de propostes programàtiques obertament racistes i xenòfobes que usen els immigrants com a caps de turc de tots els problemes que han aflorat en els darrers anys a causa de la forta crisi econòmica, en formacions democràtiques de dretes i amb una forta implantació arreu del territori català i espanyol. I, com no, ens preocupa i molt la irrupció amb força i de manera sorprenent d’un partit d’ultradreta, clarament xenòfob i racista que, amb un discurs fal·laç i populista, i per tant enganyós i manipulador, s’ha colat en les nostres institucions democràtiques. Nosaltres, en la mesura de les nostres possibilitats i forces combatrem de manera pacífica, democràtica i ideològica aquesta xacra, però no ho fàrem sols, altres actors socials també estan contra aquests tipus de discursos, i avui, precisament a les portes d’aquest Ajuntament s’han concentrat i de manera pacífica expressen el seu rebuig a aquestes formacions polítiques.
En cap cas, però, els intolerants marcaran la nostra agenda política, que ha d’estar basada principalment en atacar la crisi econòmica posant tot allò que sigui necessari per minorar fortament les xifres d’atur, tot reactivant la nostra economia local.
Les eleccions municipals ens han deixat a Mataró un mapa de forces polítiques que no permet governar en solitari. Per tant, l’alcalde escollit per comandar el nou consistori haurà de fer del consens (ampli) un objectiu primordial.
Confiem que cap dels partits polítics democràtics de la ciutat, especialment els que formin Govern, es valguin en cap moment dels vots dels racistes per a aprovar les seves propostes.

Nosaltres ja hem dit que no donarem recolzament a un govern amb CIU, bàsicament perquè pensem que les nostres propostes són més beneficioses per al conjunt de la ciutadania, per això votem pel nostre candidat.
I no volem formar part d’un govern amb CIU perquè aquesta formació està a les antípodes del que nosaltres volem per a la nostra ciutat. La qual cosa no vol dir en absolut que la nostra oposició serà obstruccionista, ans al contrari, contribuirem a la governabilitat de la nostra ciutat, sense deixar d’exercir la tasca que com a partit d’oposició ens pertoca, de fiscalitzar la tasca del govern.
I ho farem exercint una oposició propositiva. No deixarem de contribuir amb les nostres propostes, raonades i plausibles, a la governabilitat d’aquesta ciutat. Defensarem el nostre programa, certament, i el posarem damunt la taula sempre que tinguem la oportunitat, però també ens farem ressò d’allò que ens reclama la ciutadania des de la societat civil. Als acampats del moviment 15-M, però també a la resta de la societat civil, els diem que des de la nostra formació hem entès el missatge i ens posem a treballar per portar-lo a bon port. De fet ja ho estem fet des de fa setmanes, en silenci, sense cap afany de protagonisme, assistint a les assemblees i prenen nota de totes aquelles propostes de progrès i de regeneració democràtica que es plantegen. Ells, ni nosaltres no tenim la fórmula màgica per canviar el món, però ells i elles sí que ens han assenyalat les raons per canviar-lo. Nosaltres, en la nostra modèstia com a coalició, intentarem posar-les en pràctica a Mataró.
Certament ens serà difícil convèncer a CIU, més que probable partit que portarà les regnes de la ciutat en aquests propers quatre anys, de fer una política que no castigui encara més la malmesa economia de la majoria de ciutadans i ciutadanes. Bàsicament, perquè no creiem, d’entrada, que apliquin una política diferent a la que estan duent a terme a la Generalitat, i essent així serà difícil sortir de la crisi en condicions justes i favorables.
CIU, en aquests moments, i aprofitant la crisi, i diguem-ne, l’estat de schock en el que sembla instal·lada la nostra societat, que es troba desorientada i sense referents, que s’ha vist desbordada per l’abast d’una crisi que els colpeja de manera ferotge, opta pel desmantellament del nostre estat del benestar. En una maniobra que no té res de conjuntural, en absolut, sinó que forma part d’una estratègia, d’un model que pretén l’aprimament de l’Estat, la mercantilització i per tant la privatització dels serveis públics, i que aposta per una sortida de la crisi en la que els guanyadors siguin els interessos privats, i per tant particulars per damunt dels interessos públics o sigui, col·lectius.
En paraules de George Orwell, la dreta pretén “exprimirnos hasta la saciedad, para luego llenarnos con su propia esencia”. I aquí, ens hi trobaran enfrontats, plantant cara sempre, amb decisió, si pretenen retallar els nostres drets socials..
Penso que la gent que ens ha votat, espera de nosaltres que plantem cara a les polítiques de retallades indiscriminades que només afecten a unes determinades capes de la nostra societat, però també, i principalment, crec que la gent que ens ha votat, ho ha fet esperant que ens enfrontem a aquestes polítiques des de la confrontació ideològica, de valors, però també i sobretot des de les propostes, aportant solucions.
Crec, modestament, que en aquests darrers anys, malgrat la crisi, hem estat una força política garant de les polítiques de defensa de l’Estat del Benestar, i així continuarem, defensant aquestes polítiques, ara, des de l’oposició.
Perquè tenim alternatives, i les hem anant explicant aquestes darreres setmanes durant la campanya electoral i les seguirem explicant.
Essent concisos, us explicaré quins són els eixos programàtics que pensem poden contribuir a la recerca d’una sortida a la crisi més justa i sostenible per a la nostra ciutat.
 Quan parlem d’educació, pensem que aquesta és la millor resposta a la crisi i a les necessitats de cohesió social. Cohesió social imprescindible, i en la que haurem d’abocar molts més esforços en els propers anys. La formació de qualitat esdevé un pilar fonamental per a una ocupació, també de qualitat i alt valor afegit. Per això entenem que és imprescindible augmentar el pes del pressupost en educació. Demanarem que es construeixi una seu per a l’Escola de Música, que s’aposti per l’enfortiment del Cenre de Formació Pemanent de Tres Roques, i seguirem exigint a la Generalitat la construcció de les escoles que ens manquen.
Pel que fa al creixement econòmic, per a nosaltres aquest ha de venir de la mà de l’economia verda i del coneixement, de manera inexcusable. Hem de ser innovadors i aconseguir que tot allò que es genera al Tecnocampus traspassi les seves fronteres transformant la nostra activitat productiva.
Hem d’apostar per la sostenibilitat, posant-la al centre de les polítiques urbanístiques i de mobilitat. Seguim pronunciant-nos en contra dels laterals i farem tot el possible per evitar-los. Esperem que la resta de partits que s’han posicionat durant la campanya, mantigui ara la senva posició.
Apostem per les persones. Perquè l’Ajuntament té instruments per oferir unes polítiques socials de proximitat, cohesionadores i d’inclusió. Hem de fer créixer els serveis socials i les mesures que permetin pal·liar la situació que viuen molts dels nostres veïns i veïnes. Hem de fer de la salut, el que és, un dret universal, potenciant l’assistència primària i millorant els serveis hospitalaris i de salut mental.
I tot això, com ho podem fer? Ho farem si som capaços de canviar la fiscalitat del nostre Ajuntament. Sabeu que som dels ajuntaments amb menys pressió fiscal de l’estat espanyol? Això s’ha d’acabar. A Mataró primer hem de fer els deures amb un sistema fiscal que faci pagar més a qui més té i garanteixi els serveis públics, i no al contrari com està fent el Govern de CiU a Catalunya,  i després seguir exigint un finançament més favorable per als ajuntaments!
Aquests són els eixos de la nostra agenda programàtica i és el que ens il·lusiona de cara a la feina que hem de dur a terme a l’Ajuntament, poder-los posar en pràctica.
En aquesta nova etapa que iniciem des de l’oposició, ICV-EUIA esdevindrà còmplice actiu de les reivindicacions de la ciutadania. Hem de sortir dels despatxos, trepitjar carrer, escoltar la gent. Perquè la gent ha parlat, ens ha expressat, sobretot a l’esquerra, el seu enuig, i no ens hem sabut posar en la mateixa sintonia i comunicar-nos de manera adequada.

Hem de recuperar el pols a la ciutat, estant al costat dels que pateixen, dels que proposen, dels que reivindiquen, fent nostres les seves exigències. Sempre, òbviament de d’un punt de vista d’esquerres. Que ningú dubti que el nostre compromís serà aquest: la defensa dels interessos col·lectius.
Tindrem un peu a les institucions, sí, però la resta del nostre cos estarà al carrer.
Tenim molta feina per endavant, hem de sumar sinergies en benefici de la nostra ciutat, i per això estenem la mà al proper Govern per a fer polítiques socials i ambientals i de garantia de la convivència.
La solidaritat, la igualtat d’oportunitats, una fiscalitat justa, l’accés universal als serveis bàsics, la sortida solidària a la crisi, ha de ser la base sobre la qual hem de catapultar-nos cap al futur: no ens en sortirem amb propostes individuals, ni amb retallades indiscriminades ni amb la mercantilització dels serveis públics. Tampoc ho aconseguirem sols, necessitem la complicitat de molts ciutadans i ciutadanes.
En situacions de crisi alguns poders aprofiten per imposar reformes que no tenen res a veure amb la solució dels problemes i molt amb els seus interessos o amb la seva concepció ideològica de com ha de ser la societat. Això és el que està passant al nostre país, i a
ixò és el que no volem que passi a la nostra ciutat.
I així, no ens donem per vençuts, estem convençuts que una altra sortida més justa, més solidaria a la crisi es possible, i no ho aconseguirem amb polítiques que beneficiïn una minora d’individus, la sortida ha de ser col·lectiva, Marc Aureli ho explicava de manera molt gràfica: “ allò que no és útil pel rusc no ho és tampoc per l’abella”.

Moltes gràcies.

dimecres, 8 de juny de 2011

Plataforma per Catalunya: un perill per a la convivència

"M'entristeix que el primer nadó de Catalunya sigui d'origen marroquí" (.Josep Anglada)
"Potser comparteixo idees dels cap rapats, però en aquests moments hem de donar una imatge" (Josep Anglada)
"He entès que ni a Vic ni a Catalunya ens interessa que ens relacionin amb el franquisme... Ho porto al cor, però no ens interessa" (Josep Anglada)
"Si fos president, la pena de mort, en una hora. Però ara no m'interessa parlar clar" (Josep Anglada)
"Aquesta és la lluita de Crist, i Crist és el nostre comandant i amic. I Crist no perd mai una guerra encara que algun cop pugui perdre una batalla. Arriba España!" (Josep Anglada)
"Quan m'enfronto als mitjans de comunicació he de ser el primer demòcrata. No puc sortir i dir: S'ha de matar tots els moros" (Josep Anglada)

Estic convençut que la immensa majoria dels votants de PxC han votat en clau de ràbia i indignació, i que no han trobat millor manera d’expressar el seu enuig que votant la pitjor de les opcions. Perquè, llegint i veien el que diu el líder d’aquesta formació xenòfoba i racista, pregunto amoïnat als meus conciutadans i conciutadanes, de debò creieu que us representa aquest individu? De debò penseu que ell i la seva formació ens traurà de la crisi? De debò penseu que l’odi ens portarà la prosperitat?
Certament, els partits “tradicionals” no haurem fet totes les coses molt bé, i hem de recuperar el pols a la ciutadania fent polítiques de proximitat, d’acord, prenem nota, però el que no farem mai és atiar odis dels uns contra els altres. Els culpables d’aquesta crisi estan ben asseguts en Consells d’Administració de bancs i caixes i multinacionals del risc, són especuladors financers, seuen en cadires confortables del FMI dictant receptes contra els més febles, han fet dexació de les seves funcions al capdavant dels governs nacionals, dels Bancs Centrals permeten riscos i endeutaments bancaris inassolibles etc., etc.. Els indignats de les places dels nostres pobles ho saben, i protesten contra ells, i contra nosaltres, i jo ho accepto, com a polític i com a sindicalista, però en cap cas qüestionen als nouvinguts, de cap manera els acusen de cap dels seus mals.
Als votants de PxC que són demòcrates, i els han manipulat amb missatges enganyosos, els encoratjo a unir-se amb tot els indignats que volen democràcia i no insten a l’odi entre ètnies, a reclamar allò que debò els hi pertoca: el dret a una vida digna, amb ocupació de qualitat, al dret a un habitatge digne, al dret a una educació pública i de qualitat.

dimecres, 1 de juny de 2011

Carlos Parra, l’home que va ser “embanyat” per Ortega Cano.

Mentre un va morir entre silencis, l'altre no para de rebre el "sentit" homenatge (morbós, per altra banda) de certa caverna mediàtica.

Mentre l'un és ignorat, l'altre és passejat per un munt de mitjans de comunicació.

Mentre l'un, probable culpable d'un homicidi, feia temps que ja no es dedicava a res més que passejar-se patèticament per diferents platós de televisió per vendre fins el darrer dels seus secrets, l'altre es desvivia pels seus congèneres.

I és d'aquest darrer home, en Carlos Parra, de qui hem de parlar, per retre-li l'homenatge, que a ell sí li correspon, per ser com era.

Perquè en Carlos, que tenia 48 anys, era un home famós, per ser bona gent. Un sindicalista, lluitador, vitalista i compromès amb el més febles. Si entreu al seu perfil de Facebook encara podreu veure una definició que li anava perfecte: un home de "la verdadera izquierda".

En Carlos, com altres, no es conformava amb les coses tal i com estan, i no parava de denunciar l'avarícia dels bancs, les polítiques neoliberals que ens ofeguen als de sempre amb les seves retallades i injustes reformes, les injustícies del món. Sempre estava disposat a defensar les causes dels més febles, sense esperar res a canvi, per pura ideologia. Era comunista, era d'esquerres i sempre va lluitar, des de CCOO on militava des de feia temps, pels treballadors i treballadores.

Era un home il·lusionat i que il·lusionava, per la seva força interior, pel seu coratge, per les seves conviccions, per la seva coherència.

Malauradament, fa uns dies, anant cap a Sevilla on, segons llegeixo a la premsa, havia de signar un contracte de treball (estava a l'atur) se li va creuar un "morlaco" traïdorenc i desbocat, en forma de tot terreny, que va embanyar-lo mortalment, amb la complicitat de la foscor de la nit. Un trist i lamentable final per a un home, que aquest sí, es mereix sortir per la porta gran d'aquesta gran plaça que és la vida. El meu condol a la seva família, i el meu reconeixement per a un home que va plantar cara a la vida sense perdre el seu somriure ni la seva ideologia. Descansa en pau, Carlos.